OPINIÓ | Francesc Mateu (@frmat), Director d’Oxfam Intermón a Catalunya

Les 80 persones més riques del món tenen la mateixa fortuna que la meitat de la població, és a dir, que 3.500 milions de persones. Fa uns anys que a Oxfam Intermón ens preocupa la pobresa però, sobretot, l’augment de la desigualtat, és a dir, que uns pocs tinguin cada vegada més ingressos mentre un grup creixent de persones tenen molt poc, o gairebé res. Actualment sabem dues coses molt importants al voltant de la riquesa.

• La primera és que no és infinita.
• La segona és que hi ha prou riquesa perquè tothom pugui viure amb dignitat.

Coneixent aquestes dues realitats, no és del tot apropiat dir que lluitem contra la pobresa. Realment la nostra tasca és lluitar contra la desigualtat. La feina no es modifica substancialment, però els matisos que afegeix el nou terme ens resulten especialment útils. I és que, encara que costi de creure, des que va començar la crisi, el nombre de milionaris s’ha duplicat, segons un estudi que Oxfam Intermón va publicar aquest octubre. Això vol dir que les 80 persones més riques del món van incrementar la seva fortuna mig milió de dòlars cada minut durant l’últim any.

Coneixent que la riquesa no és infinita i que n’hi ha prou perquè tothom pugui viure amb dignitat, no és del tot apropiat dir que lluitem contra la pobresa. Realment, la nostra tasca és lluitar contra la desigualtat.

El primer que cal és ser conscients que la desigualtat és un problema. Un problema, a més a més, que és global i que no es pot solucionar només en clau local.
El segon que ens cal és pensar èticament i situar, per davant de tot, les persones i la seva dignitat. I quan diem les persones, volem dir totes. No les que parlen català, les més properes, les del meu país o la meva cultura, sinó tothom! Cal que recuperem el concepte de dignitat humana i les seves conseqüències. I és que tota persona pel sol fet de ser-ho, té uns drets mínims que cal assegurar. No per generositat sinó per justícia. Encara que visquin a 6.000 km, tinguin una altra cultura, un altre idioma, no els coneguem o pensin diferent que nosaltres.

Aquest és el marc amb el que cal que treballem per canviar la situació localment i globalment.

La situació que hem “descobert” aquest estiu a les nostres platges amb totes les persones que arriben a Europa buscant refugi per tots els mitjans es un exemple d’aquesta globalitat. Davant d’aquest fet i coneixement el problema greu de la desigualtat, la resposta que cal sempre és de dos components.

La primera resposta és i ha de ser humanitària. En el cas dels refugiats, ens hi obliga el dret internacional, però tot sembla indicar que no estem actuant amb la celeritat i la responsabilitat necessàries en els preparatius per a l’acollida física i administrativa. Les organitzacions que rebran els refugiats saben què tenen que fer i com poden fer-ho bé, però el govern espanyol no sembla estar donant prou informació, ni d’una manera massa clara, ni està clar amb quins mitjans.

La segona resposta també té a veure amb l’acollida, però mental. Necessitem una nova mirada a allò que ens envolta, més profunda i compromesa, per acomodar aquest nou món convuls i desigual en el nostre cap i, des d’aquí, canviar les lleis i les institucions. No podem conformar-nos amb el que creiem veure, o ens empenyen a veure. Hem d’obrir la mirada, almenys, en dos sentits: en llargada i en amplada.

• “En llargada” vol dir fer-ho per sobre dels adjectius, que, sovint, només posen distància entre nosaltres i els altres, perquè veiem -o ens volen fer veure- “sirians“, “sense papers“, “refugiats” i “immigrants“, i ens oblidem -o ens volen fer oblidar- que, abans de res, són sempre persones, i que, com a persones, tots tenim els mateixos drets, i no hi ha cap adjectiu que justifiqui diferències substancials.

• “En amplada” perquè no podem, a hores d’ara, no preguntar-nos per què estan venint. Tothom hauria de tenir el dret a viatjar al país que li plagui. Però resulta evident que, qui està arribant al nostre país, no ho fa per plaer, sinó perquè no ha tingut cap altra opció. I no l’ha tinguda o bé perquè el seu país està en guerra o enmig d’algun conflicte, o bé perquè escassegen els recursos, fins i tot per alimentar-se. Ningú tria on néixer, i en un món globalitzat a ningú se li escapa ja que res no passa aïlladament. Els conflictes mundials o la fam són problemes que responen a interessos econòmics o geopolítics i a espolis directes (recursos naturals, acaparament de terres, etc.) o indirectes (el 65% dels fons que perd l’Àfrica anualment són per elusió fiscal de grans empreses multinacionals, per exemple).

Només així, obrint la mirada, albirarem noves respostes d’ordre polític i econòmic. I no sempre seran simples, barates o ràpides, perquè els grans problemes són complexos i, per tant, cal tractar-los.

…el problema de la desigualtat i de la pobresa és global i, per tant abordar-lo.

Si alguna cosa positiva té aquesta crisi en portar-nos tanta pobresa i tant sofriment a les portes de casa nostra, als nostres trens i a les nostres platges, és que podem ser més conscients, viure més de prop el que a la resta del món es viu des de fa anys i diàriament. Ser conscients de la magnitud de la injustícia, de l’escàndol sagnant de la desigualtat és el primer pas per començar a construir un món diferent.

El 17 d’Octubre va ser el dia mundial d’eradicació de la pobresa. La crisi de refugiats pot ser un gran problema per a una societat que, en el fons, es “mira molt el melic”, o pot ser la gran oportunitat perquè entenguem que el problema de la desigualtat i de la pobresa és global i, per tant, cal abordar-lo.

Només si abordem la desigualtat i la pobresa com un tema que té unes causes globals, la podrem tractar efectivament tant localment com globalment.