Laura Díaz, mentora a Verdum (Nou Barris) del projecte enTàndem del curs 2017-18, és una de les històries de voluntariat de l’exposició “El Voluntariat a Catalunya”, una acció de promoció de l’associacionisme i el voluntariat de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària (DGACC).
Quines aficions tens?
M’agrada molt ballar, des de balls llatins fins a dansa del ventre. També m’agrada cantar, llegir i també m’agrada passar estones sola…
Què has estudiat?
Vaig estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Madrid, després vaig fer un màster en genètica i actualment realitzo un doctorat en biomedicina a l’Hospital Clínic.
De què treballes?
Sóc investigadora predoctoral en l’àmbit de les neurociències.
Per què vas voler ser voluntària?
Volia ser voluntària perquè al districte en el qual vaig néixer, que és Villaverde, a Madrid, molts dels meus companys i amics que tenia, doncs van acabar fent coses en les seves vides que no haurien d’haver fet o es van descarrilar totalment. I vaig veure nens perduts. I al final, adults perduts. Fins i tot jo mateixa, en més d’una ocasió, vaig sentir que hauria estat molt útil que la referència d’un adult –però que també entengués el meu idioma i que parléssim més o menys en el mateix nivell, però amb una mica més d’experiència– m’hagués guiat. Crec que molts dels meus companys, si haguessin tingut aquesta experiència, no haurien acabat tan… tan perduts.
Com vas conèixer l’entitat?
Vaig conèixer AFEV i el projecte enTàndem aquí a Les Basses, que és un centre cívic per a menors, en el qual hi havia un cartell que deia: Vols ser útil? I em vaig adonar que la descripció del projecte quadrava perfectament amb tot el que jo volia fer des de feia anys pel que fa a la mentoria social.
Quina és la teva tasca dins de l’associació?
La meva tasca en el projecte és acompanyar dues hores a la setmana una nena de 12 anys. Faig coses amb ella, parlo amb ella… La puc portar a diferents llocs, com hem fet, que l’he dut a algun museu de ciències. I que al final ella acabi agafant confiança en mi i establim un vincle i una relació de confiança en la qual ella vegi un referent jove/adult en qui dipositar les seves inquietuds.
Què t’ha aportat el voluntariat?
Ser voluntària m’aporta una mica de satisfacció, diguem-ne egoista, de rebre un estat de satisfacció i benestar. I té l’altra cara, que és aportar a una altra persona uns punts de vista que, d’altra manera, no els podria tenir. Saber que estàs incentivant, ajudant d’alguna manera una persona que no coneixies de res per tal que estigui més encarrilada, doncs bé…
Quan sents que pots, que tens uns coneixements previs, que saps com aplicar-los, que entens el problema i pots resoldre’l, per què no?
En aquest cas concretament m’ha aportat entendre que no totes les persones som iguals, que entendre els nens és més complicat del que sembla, que… obrir una mica la ment per entendre altres situacions, adaptar el meu llenguatge a persones d’una altra edat, una edat que jo ja he passat, però m’agafa una mica més lluny… i l’empatia, desenvolupar més l’empatia.
Què creus que has aportat tu a l’entitat?
Crec que aporto… una perspectiva diferent. Crec que aporto compromís. Crec que aporto serietat. I intentar establir noves col·laboracions i possibilitats d’augmentar la dispersió de l’associació. I deixar d’estar saturada pels meus problemes. Quan estava amb ella, estic amb ella aquestes dues hores i ara estic amb ella i penso en ella i penso en la relació que tinc ara amb ella.
Un moment especial?
Quan, pràcticament en l’última sessió…, jo a la nena no li havia comentat mai que el meu pare s’havia mort feia tres anys, el 2015. I ella tenia alguns problemes amb el seu pare. Quan en l’última sessió, o en la penúltima sessió, ho vaig poder parlar amb ella, doncs va ser molt bonic. Perquè per a mi va ser un reflex que no només jo havia aconseguit crear confiança en ella, sinó que ella també havia aconseguit en mi crear un vincle de confiança amb el qual jo em sentís còmoda per comentar-li això.
Algun moment complicat?
Sí, quan no entens el que vol el nen. Quan no saps a què s’està referint, perquè està seriós i està pansit i tu dius: “no entenc què et passa, què és el que he de fer amb tu; et sents trist? Què és el que puc fer ara jo per ajudar-te?” Hi ha moments en què no saps quina decisió prendre. I es tornen les situacions una mica complicades, una mica tenses. En el meu cas afortunadament van ser-ne un parell de vegades, no? Sí, això potser és el moment més complicat.
Com animaries una persona que no ha fet mai de voluntari?
Li diria a una persona que vol ser voluntària que es visualitzi fent aquest voluntariat i que, si realment sent que és feliç fent-ho, que ho faci.
Font original: voluntariat.gencat.cat
