Aquest escrit és una traducció d’un article de la Léa, 20 anys, voluntària i becària en Service Civique a París (França) publicat al blog Zep.

Decebuda per la universitat, vaig multiplicar les accions de voluntariat. Aquestes experiències em van ensenyar molt més que els cursos de psicologia.

Vaig començar el meu primer any de psicologia a la Universitat de Rennes amb la convicció que començava allò essencial de la meva formació intel·lectual. Però una vegada que estava a la facultat, va ser com una dutxa gelada. Per pal·liar el buit dels meus estudis, vaig dedicar el meu temps lliure a alimentar la meva curiositat a un altre lloc i a comprometre’m en associacions.

A segon de batxillerat, quan vaig haver de triar la meva vocació, la idea de convertir-me en psicòloga va aparèixer com un brot d’inspiració: m’encantaven les confidències, era molt empàtica, i sobretot volia ajudar els altres. Esperava secretament eliminar el dolor de la gent i em vaig veure com la que els salvaria dels seus patiments. Era ingenu i presumptuós, però esperava que la meva feina tingués un impacte concret. I com que odio fer les coses a mitges, ja estava pensant en endinsar-me en associacions per utilitzar les meves qualitats humanes.

Quan va començar l’any escolar vaig aprofitar l’oportunitat per dedicar temps al voluntariat.

Abans de l’inici de curs, els becaris de l’AFEV ens van presentar l’estructura i el projecte. Unes setmanes després, vaig conèixer la nena a qui faria de mentora durant l’any. Implicar-me amb ella em va permetre canalitzar la meva hiperactivitat i, al mateix temps, adquirir noves competències. Havia de ser creativa cada setmana per proposar jocs o activitats diferents, per establir una relació de confiança. Tenia la impressió d’estar fent servir intel·ligentment el meu temps lliure.

Havia fantasiat amb el curs universitari

En paral·lel, el curs universitari creava la meva rutina. Els primers mesos vaig descobrir la vida estudiant, i estava excitada per aprendre conceptes nous i després, tot va semblar menys bonic. Vaig viure una veritable desil·lusió.

Estava tan segura del meu projecte professional quan vaig entrar a la universitat que em vaig autoenganyar un temps abans d’adonar-me que no estava satisfeta.

A més, era de naturalesa molt curiosa, i el temps invertit en reescriure nèciament diapositives soporíferes em va avorrir profundament.

Tenia també moltes dificultats per entendre com podem aprendre una professió basada en el contacte humà si et quedes darrere d’un ordinador.

Aquest no era el meu lloc, però no tenia cap pla B, així que vaig seguir comprometent-me fora dels estudis per sentir-me útil.

L’estiu que separava el primer i el segon curs de carrera em va semblar interminable. Llavors, gairebé automàticament, vaig fer voluntariat, d’aquí cap allà. Vaig ajudar a donar cursos de francès a persones estrangeres. Era alguna cosa concreta, per fi. Però eren només algunes hores, no suficients per mi.

Finalment, tenia la sensació de sentir-me útil!

Vaig passar per davant d’un cartell d’un festival a l’atzar: “Estiu al barri” que estava buscant persones voluntàries. Vaig anar a una sessió informativa i vaig començar a un centre de mitjans de comunicació. Per curiositat vaig participar en una emissió de ràdio del Festival “Canal B”. Després d’això, el director de la ràdio em va dir que estava satisfet amb les meves intervencions i em va oferir crear una emissió junts. La periodista que estava al capdavant aquell dia volia crear una crònica feminista: era l’oportunitat perfecta.

Tot d’una, el meu segon any d’universitat va ser com fer esport, entre les classes, la preparació per als exàmens i el voluntariat. Ja no era només ajudar a millorar la salut mental de la gent, sinó també contribuir a millorar la societat de manera general.

Tot i que els meus compromisos associatius fossin considerats com lloables, (fent de mi una persona “bona”, crec), mai vaig sentir que se’ls prenguessin seriosament.

Ara tinc el meu títol de psicologia, però encara no puc oferir suport psicològic. Per mi, l’important és tota l’energia que vaig posar per defensar els valors en què crec.

És una acció que necessita ser més reconeguda!

 

També et pot interessar: Obrim les beques juvenils de l’AFEV per al curs 2020-2021