Font original : Adaptació de l’article original What we talk about when we talk about transference escrit per Jean Rhodes a The Chronicle of evidence-based mentoring

 

Una de les maneres més entenedores de definir el terme transferència és a través d’un exemple: imaginem una relació de mentoria entre un infant i un voluntari. L’infant té un sentiment d’ira envers el seu pare per determinades situacions que s’han donat a casa. I, en tenir el voluntari com a un altre referent adult, projecta aquesta ira cap a ell. Això és exactament la transferència; redirigir els sentiments que es tenen per una persona cap a una altra. En aquest cas, l’infant està transferint el sentiment d’ira que té pel seu pare cap al seu mentor.

Aparentment, aquesta situació podria semblar injusta pel voluntari. Però si al voluntari se li facilita una formació adequada entorn a la transferència, és possible que, en comptes de sentir-se sobrepassat pel comportament de l’infant, aprofiti aquesta circumstància per mantenir converses productives amb l’infant i treballar entorn aquest sentiment d’ira. I és precisament per això que es fa necessari formar als voluntaris que fan de mentors; perquè no es prenguin certes reaccions dels seus mentorats com a personals i vegin en la transferència, no un atac, sinó una oportunitat de créixer, de què l’infant millori la seva capacitat de comprendre, d’expressar-se i de regular les seves emocions.

Aprendre de la ira

Aquesta manera en què el mentor proporciona un model de relacions adultes i comunicació efectiva al mentorat ha estat anomenada “coaching emocional” pel psicòleg John Gottman (2001), que defineix aquest procés com la manera en què els adults modelen i transmeten estratègies per gestionar sentiments confusos. Les mentores que són capaces de mantenir una presència serena i comprensiva, així com de mostrar obertament emocions positives, sobretot en circumstàncies complexes, poden esculpir el procés d’emprar les emocions positives de manera constructiva. El fet d’estar presents amb els infants i joves, fins i tot quan estan enrabiats, esquerps o hipersensibles, permet ajudar les mentorades a enfrontar i concebre situacions i reaccions com a oportunitats d’aprenentatge.

Quan la transferència és una història de superació

Però la transferència no es dona sempre amb sentiments com la frustració, la ira o la decepció. També pot donar-se amb sentiments de desig, d’apreci, de motivació, etc. I un exemple d’això és la relació de mentoria que van mantenir Cheryl Strayed i Alice Munro, que Strayed descriu a la col·lecció “Mentors, Muses and Monsters”. Aquesta relació de mentoria va començar quan Strayed era estudiant, va llegir l’obra de Munro, s’hi va sentir identificada i li va escriure una carta.

Més tard, quan Strayed va perdre la seva mare, la connexió es va tornar encara més profunda perquè va transferir-li a Munro el seu desig d’afecte maternal. I Munro, que tenia una filla de l’edat de Strayed, també va projectar en Strayed una certa protecció maternal. I això que la seva relació era només per carta. Tot i que Strayed havia tingut diversos mentors a la vida real, “Alice Munro sempre hi era, (…). Malgrat mai l’havia vist, era la meva principal mentora fins que, per fi, al final del meu primer any de postgrau, vaig tenir la meva oportunitat”.

Munro estava participant al New Yorker Festival a Manhattan, així que Strayed va agafar el tren per veure-la, en un viatge de cinc hores i mitja des de Siracussa fins a Penn Station. Strayed relata com veure a Munro la va impactar molt, de la mateixa manera que les seves històries ho havien fet temps enrere. “En escoltar la seva veu vaig plorar. No m’ho esperava. No plorava d’alegria, ni perquè em sentia sobrepassada per l’emoció de veure algú que estimava des de lluny. Plorava perquè alguna cosa havia arribat al seu final.”

I és que Strayed, en trobar-se en persona per primer cop amb Munro, va entendre que la relació de mentoria havia arribat al seu final, perquè va entendre que les relacions de mentoria són temporals, de la mateixa manera que els processos de transferència. “El país de Munro va ser la meva pàtria durant anys, però, en aquell moment, als trenta-dos anys, immersa per fi en la meva pròpia novel·la, vaig comprendre que per escriure el meu llibre havia de construir un territori que fos només meu.”

Prendre consciència de les oportunitats i limitacions de la mentoria

En la relació de mentoria de Strayed i Munro, la transferència es dona per les dues bandes: tant de mentorada a mentora com de mentora a mentorada. I és important entendre que, de la mateixa manera que les mentorades projecten els seus sentiments cap les mentores, les mentores també poden projectar els seus sentiments cap a les mentorades.

 Per exemple, un mentor podria sobrecarregar el seu mentorat amb expectatives poc realistes, que podrien atribuir-se a la decepció del mentor amb ell mateix o, per exemple, amb els seus pares. Aquest procés rep el nom contratransferència i és important que els mentors entenguin que els seus mentorats també els poden generar sentiments, com a Munro li va passar amb Strayed. Si els mentors són conscients i sensibles a la possibilitat de transferència i contratransferència, estan més ben posicionats per desenvolupar una relació de mentoria i ser conscients de les seves oportunitats i limitacions.

Font original : Adaptació de l’article original What we talk about when we talk about transference escrit per Jean Rhodes a The Chronicle of evidence-based mentoring