A Catalunya, un de cada tres infants viu en situació de pobresa i un de cada quatre pateix fracàs escolar. Aquestes dades són alarmants, tenint en compte que som un país relativament ric: malgrat formar part del club de països amb un Índex de Desenvolupament Humà més elevat, tenim el doble de fracàs escolar que la mitjana europea.

Pobresa infantil? Aquí? Doncs sí… Quan parlem de pobresa pensem en tòpics estereotipats (gent dormint al carrer, infants del tercer món…), però poques vegades pensem que es pugui tractar dels nostres veïns. A causa de la crisi econòmica, política i social, cada cop més famílies es veuen abocades a situacions límit. En una de cada sis llars catalanes amb infants no treballa cap dels adults de la família.

La precarietat laboral i la manca de feina sovint es tradueixen a no arribar a cobrir les despeses bàsiques (alimentació adequada, sostre digne, subministraments…) i molts infants viuen en un ambient carregat de tensió, sense espai on fer els deures o llegir i privats del temps que haurien de poder gaudir amb els seus pares i mares. Pobresa és que un infant no mengi adequadament, que no tingui accés a material escolar, que no vesteixi amb roba adequada a l’època de l’any, que no pugui anar de vacances o que quedi exclòs de les activitats extraescolars. Les conseqüències: manca de concentració, cansament, son, estrès, dieta inadequada…

Realment pensem que, en aquestes condicions, els infants i joves en situació de pobresa poden rendir i estar actius i motivats a l’escola? Tal com adverteix la Fedaia, tot plegat predisposa els infants a problemes psicològics i de salut greus, i també els aboca al fracàs escolar.

Un de cada tres joves que abandonen prematurament els estudis es troben en risc de pobresa, mentre que només un de cada vuit dels que finalitzen els estudis la pateixen.

Però, qui fracassa? Un jove que abandona prematurament els estudis, o un sistema educatiu obsolet i amb recursos insuficients per atendre les necessitats dels escolars? Quines expectatives pot tenir un jove a qui anomenem “fracassat”? Tenim un sistema educatiu públic i gratuït i, per tant, hem de considerar-nos afortunats, però parlem d’un sistema en què a les escoles i els instituts els manquen professionals, en què falta formació especialitzada i innovadora per al professorat i en què els projectes innovadors i centrats en l’alumne són insuficients, entre d’altres dèficits. Un sistema, a més, en què escola i família sovint estan desvinculades i no treballen plegades.

Per sort, ho anem salvant gràcies a un professorat amb un fort compromís, malgrat les condicions adverses, però la situació afectarà negativament les possibilitats de trobar feina i l’accés a salaris dignes dels futurs adults. En conseqüència, es reproduirà l’escenari de pobresa i nivell educatiu de les generacions anteriors, en un cercle pervers del qual és difícil sortir sense ajut.

 

La mentoria, una via d’esperança

Una de les propostes que es plantegen des del tercer sector social per contribuir a pal·liar el risc d’exclusió social que pateixen els nois i noies en situació de potencial fracàs escolar, són els projectes de mentoria. Es tracta d’una eina d’intervenció social que promou la relació entre persones voluntàries que s’ofereixen per proporcionar un suport individual a persones en risc d’exclusió, mitjançant una relació impulsada i tutoritzada per un professional.

Els projectes de mentoria ajuden els infants i joves a continuar el seu itinerari educatiu, augmenten les aspiracions i expectatives educatives dels mentorats i ajuden a disminuir l’absentisme escolar. La base d’aquests projectes és la relació entre mentor i mentorat, basada en la confiança, el respecte mutu, el vincle afectiu i, sovint, la relació d’igual a igual.

En un 70% dels casos la mentoria acaba amb èxit: les parelles es consoliden al final del primer any de monitoratge. Tenint en compte que es tracta d’una acció voluntària per les dues parts i que, sovint, els joves viuen en situacions inestables, el percentatge és notablement alt.

Des de la Coordinadora de Mentoria per a la Inclusió Social es promouen projectes com enTàndem amb infants i joves en exclusió social (AFEV Barcelona), el Projecte Rossinyol, amb infants i joves nouvinguts (Fundació Servei Solidari) o el Projecte Mentoria (Fundesplai), entre d’altres.

Totes aquestes iniciatives contribueixen al fet que, d’una banda, l’infant o jove mentorat cregui en ell/a i lideri el seu propi procés i projecte de vida segons les seves necessitats, decisions i objectius; i, de l’altra, el mentor, com a voluntari, es converteixi en un ciutadà actiu, solidari, crític i coneixedor del seu entorn i de la seva realitat, que aporta el seu temps, la seva motivació i els seus coneixements a canviar el món que l’envolta. D’aquesta manera, les persones mentores s’impliquen en la societat, retornen a la comunitat allò que han rebut i, alhora, adquireixen competències tant en l’àmbit personal com en el professional.

Mentre la crisi agreuja el risc d’exclusió i el fracàs escolar, la mentoria contribueix a la igualtat d’oportunitats.